http://www.parajumpersbelgium.be https://www.parajumpersonlinesale.be http://www.canadagooseonsale.be http://www.troilus.es http://www.maclorry.be
0

L’Ofici d’Aturat

(Permeteu-me dedicar el segon post de l’any a les persones que inicien el 2014 sense feina, però amb dret a esperar que aquest any trobaran la manera de guanyar-se la vida)

Pocs oficis poden ser tan cansants i tan potencialment frustrants com el d’aturat, tot i que no té per què ser necessàriament així; estar a l’atur pot ser una experiència de la qual aprenguis i que et transformi (us ho diu algú que també en el seu dia va estar uns mesos a l’atur, i ho va aprofitar per a crear l’empresa que avui, catorze anys després, encara em dóna de viure). Malauradament, però, estar a l’atur també pot destruir una persona, perquè treballar serveix per a alguna cosa més que per a pagar factures: proveeix identitat, i és una oportunitat de realització personal. D’aquí la importància de tenir un lloc de treball, i per això voldria recordar  les quatre coses bàsiques que s’han de saber i s’han de practicar si es vol tenir més opcions de sortir-se’n.

En primer lloc, la premissa de partida és que, efectivament, estar a l’atur és un ofici, és a dir, requereix d’una disciplina i d’unes obligacions com qualsevol altra ocupació. Si no s’entén així i hom espera que els problemes de feina s’arreglin sols  -o si, més comú encara, un llença ja la tovallola i ho dóna per perdut-, les perspectives són llavors dolentes. Cal lluitar. Des d’aquest punt de vista, el mot ‘aturat’ és totalment inapropiat: els aturats han de ser tan actius com el que més! Enlloc de ” aturat”, converteix-te en una persona a la recerca activa de feina.

Ara bé, per què s’hauria de conservar l’esperança si, com escolto a “L’ofici de viure” (un programa entre genial i esperpèntic, que hauria de formar part de les vitamines mentals setmanals de l’aturat), per cada lloc de treball que s’ofereix al mercat hi ha 270 candidats? Per què tu hauries de ser l’escollit/da? El cert és que difícilment ho seràs si no aportes algunfet diferencial sobre els restants 269 aspirants. La bona notícia és que allò que et diferenciï no necessàriament ha de ser un màster o un grau: pot ser aquella especialitat que tens, o aquella habilitat singular que has desenvolupat… o simplement l’actitud (sovint, el factor més determinant acaba essent l’actitud!). En tot cas, allò que com a eventual empleador puc garantir és que, quan portes llegits 100 currículums més o menys idèntics, val més que el 101 -que pot ser el teu- et cridi una mica l’atenció, o la lectura en diagonal que li dediques no dura més de 5 segons.

De totes maneres, també sabem que el 60% dels llocs de treball vacants no s’anuncien pels canals tradicionals (oficines d’ocupació, diaris…), sinó que ho fan per vies informals (família, amics, coneguts…). És aconsellable, doncs, no obsessionar-se només amb les ofertes ‘formals’ de feina, sinó fer córrer la veu (donar a conèixer a través dels teus cercles de relació que estàs disponible i que series un bon fitxatge, i  alhora demanar a la teva gent que et facin saber de les possibilitats de feina de què tinguin coneixement).

Al mateix temps, és molt recomanable ser proactiu, i no moure’s únicament quan hi ha una oferta de feina a la vista. Hom pot enviar currículums i anar-se a oferir a empreses que no han  sol.licitat expressament candidatures, però que potser es dóna la casualitat que quan tu les contactes els coincideix amb una necessitat, o pot passar que guardin la teva fitxa i et cridin el dia de demà. Si fas servir aquesta proactivitat, un consell: personalitza el teu oferiment adaptant-lo a l’empresa a la qual acudeixes en cada ocasió, demostrant que t’has pres la molèstia d’esbrinar-ne alguna cosa. I encara millor: proposa’ls una solució a algun problema que tinguin, o aporta’ls alguna idea per a què el negoci els vagi millor. En altres paraules: si et limites a enviar o deixar un currículum, el missatge que dones és trist, poc interessant i poc eficaç com argument de reclutament: ‘tinc un problema, ajudeu-me!’. Hauries d’aconseguir fer que el missatge que donis sigui tot al contrari: ‘Jo sóc la solució als vostres problemes’, ‘Amb mi anireu millor’, ‘El meu sou me’l guanyaré amb escreix i tots en sortirem beneficiats’…

Tot plegat, difícil? Sí, però no impossible, i la prova és que cada dia hi ha desenes de persones que són contractades. D’altra banda, les teves possibilitats no s’acaben en la recerca de feina assalariada. Pots crear-te també el teu lloc de treball, i sovint aquesta és la millor opció. Emprendre no és quelcom fàcil, certament, però tampoc és una tasca que no estigui a l’abast de la majoria d’aturats. Perquè al final no és tant una qüestió  de diners o d’estudis -en el benentès que els diners i la formació són molt importants- com de projecte. Tens una bona idea? Fantàstic! La idea és la base de tot. Si allò que vols fer cobreix una necessitat d’algú altre, i la satisfà de forma rentable i tan bé o millor que altres alternatives  (de manera que a la gent li valgui la pena comprar el teu  producte o servei), ja tens resolta la part més complicada de l’emprenedoria. A continuació t’hauràs de preguntar: ‘la sabré desenvolupar, aquella idea?‘ Potser necessitaràs ajuda per a portar-la a la pràctica (les administracions et poden donar un cop de mà, sobretot amb orientació, però si la viabilitat de la teva empresa depèn de les ajudes públiques, deixa-ho córrer), o potser t’hauràs de reciclar, o t’hauràs d’aliar amb altres… però això ja no té per què ser un problema insalvable, sempre i quan aquella idea et motivi realment.I és que, sense motivació, no aniràs gaire lluny.

Finalment,és igualment fonamental que mentre estiguis en ple procés de buscar feina o de pensar la teva idea de negoci, visquis intensament; no esperis a ‘que les coses s’arreglin’ per a viure amb plenitud (esperar és morir dia a dia, poc a poc). Precisament, hi ha una cosa que recomano vivament i que et farà sentir més viu: comparteix el teu procés de recerca o creació de treball amb gent que, com tu, també estan fent camí cap a la feina. L’any passat, a Berga es va fer una iniciativa molt interessant: una sessió amb aturats per a inspirar-los i invitar-los a cuidar-se. Això està molt bé, però no n’hi ha prou amb una jornada puntual, sinó que hauria de ser un projecte permanent d’acompanyament i creixement. Heus ací com me l’imagino: un cop per setmana, es reunirien un grup de persones a l’atur en una reunió d’entre 1 i 2 hores, i posarien en comú com els ha anat la setmana, què han après i què es proposen de fer la setmana següent; simplement amb això, el grup ja permetria expressar-se als seus membres, els donaria un feed-back positiu i els animaria a comprometre’s.  Tot plegat encara funcionaria millor si, assistint al grup, hi hagués algun coach que sabés fer emergir els recursos personals que tothom té -que són molts-. En tot cas, per anar bé, la cosa no acabaria aquí: com que buscar feina no ocupa 8 hores al dia,seria molt saludable que s’aprofités  la resta de temps que queda lliure per a fer alguna cosa que t’omplís i que et servís. En aquesta línia, el grup d’aturats podria impulsar projectes de voluntariat o servei comunitari. Igualment, podria estimular l’intercanvi de coneixements i d’ajuts entre els seus membres. Un exemple: un aturat/da que sap cuinar, n’ensenya els altres, que al seu torn l’ajuden a aprendre a fer servir l’ordinador o a treure’s el carnet. Un altre exemple: un membre del grup necessita pintar casa seva, i ho fa amb la col.laboració d’altres membres del col.lectiu, que al seu torn reben un cop de mà per fer un trasllat o per arreglar una avaria elèctrica.  És la filosofia del ‘banc del temps’ (Què sé fer? Què necessito? Què pots aportar tu? Què necessites?) aplicada als aturats. Més enllà de les utilitats concretes que se’n treu directament d’aquest intercanvi, tot això contribueix a mantenir l’autoestima, a enfortir la solidaritat i el sentit de comunitat, i a carregar piles per a continuar cercant feina. Si, per contra, un es queda a casa resignat o maleint el món, acabarà amb l’ànima corcada i amb nul.les prespectives de què la seva situació millori. Per acabar, fixem-nos que aquest tipus d’iniciativa seria més fàcil de dur a terme si les institucions o fins i tot algunes empreses la recolzessin (promovent la formació d’aquests grups, facilitant  la logística d’on reunir-se, proveint un coach, connectant l’acció dels grups a necessitats públiques a les quals contribuir…), però es pot dur a terme igualment sense aquesta col.laboració.

En fi, que el 2014 sigui realment l’any de sortir del túnel (espero que aquests quatre consells hi ajudin), i que tothom hi posi de la seva part per a què així sigui.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*