buy windows 10 product key office 2016 product key office 2016 product key buy office 2016 product key
0

Elogi de n’Iceta

En Miquel Iceta ha fet una relliscada important en comparar les possibles futures plebiscitàries catalanes amb les eleccions alemanes del 1933. En primer lloc, perquè aquelles eleccions no varen ser plebiscitàries (si volia posar un exemple d’aquest tipus de comicis, podia haver acudit a les del 1931 a Espanya, que tot i ser formalment municipals varen determinar el pas de la monarquia a la República; suposo que no renega pas d’aquells fets). En segon lloc, perquè no es pot frivolitzar amb el nazisme. I finalment, perquè no n’hi ha prou amb trobar una característica comuna entre dos elements per a deduir-ne la identitat en l’essència o fins i tot la complicitat: oi que seria igualment absurd ‘acusar’ el PSC de reclamar-se “socialista” a l’igual que ho feia el partit nazi?

Dit això, les patinades es critiquen, però de les persones i de les organitzacions se n’ha de fer un judici global, considerant tota la seva trajectòria. I atès que en Miquel Iceta ha estat el darrer convidat dels esmorzars de la Societat d’Estudis Econòmics, tot just la setmana passada, intentaré fer-ne la glossa en base a les notes que vaig prendre llavors.

D’entrada, no cal dir que, en el context actual (abans inclús de les polèmiques declaracions d’ahir), la seva vinguda a la S.E.E. va crear expectació, i l’home no va defraudar. No pas perquè anunciés coses noves o fes pronunciaments sorprenents (la previsibilitat és una dels atributs distintius del líder socialista), sinó perquè va mostrar què es  pot esperar del PSC els propers temps.

D’entrada, queda clar que el PSC vol ser el partit de l’estabilitat: a l’esmorzar, Iceta s’oferí a Mas per a no haver de convocar eleccions anticipadament, i reafirmà que el seu partit no participarà del “substitutiu” del 9N. Queda clar, també, que, sota el seu guiatge, els socialistes catalans no arriscaran ideològicament; per alguna cosa ens va descriure el PSC com a catalanista i reformista, i va rebatejar les sigles dels del carrer Nicaragua com les del “Partit del Sentit Comú” -quan ja se sap que “sentit comú” no rima ni amb creativitat ni amb agoserament-. I queda clar, per últim, que el tema nacional és un de més en la seva agenda, i no pas el primer (ens el va citar com a quarta prioritat, i sota l’objectiu de “aconseguir un nou pacte polític amb la resta d’Espanya que es pugui votar”).  Per tant, poques sorpreses.

En qualsevol cas, se’n poden dir moltes coses, de n’Iceta. De bones, també. És un polític solvent: seriós, intel·ligent, pragmàtic (aposta per una reforma federal de la Constitució votada per catalans i espanyols, però sense descartar altres fórmules que singularitzessin el tracte a Catalunya), confiable (s’hi pot pactar esperant que els pactes es compleixin), astut, lúcid (“si Espanya no reconeix a Catalunya com a tal, això no té solució”, admet), sense complexes (fins cità en la seva intervenció Mascarell i Pujol), i humil i tot (en la intimitat, confessa que, d’allò que no en sap, no en parla -i a fe que d’algunes coses de què no volgué parlar, un hauria d’esperar que el primer secretari d’un partit important com el PSC “n’hauria de saber”; en canvi, si s’hagués aplicat aquesta filosofia ahir, s’hagués estalviat un maldecap, donat que va quedar clar que de història política no en sabia prou-)…

Així, doncs, quin és el problema de l’actual líder socialista català? En primer lloc, que és un polític conservador, per molt d’esquerres que es proclami (cosa, d’altra banda, habitual en les esquerres actuals): la seva vocació transformadora de la realitat queda limitada per les restriccions mentals que s’autoimposa (=Espanya com a priori indiscutible, l’estabilitat política i la seguretat jurídica com a valors màxims, el conflicte nacional com a deslligat de la resta de problemes del país…) i pel desconcert programàtic (admet que la socialdemocràcia europea no ha trobat encara bona resposta als reptes del món present). Això sí, planteja la necessitat de reformes en els camps de l’energia, de la justícia, del sector públic i fiscal, i pel que fa a la reforma labora, és partidari d’esperar a veure els resultats de la que s’ha fet recentment.

El segon problema de n’Iceta és que és un polític de la vella escola, de quan la política es feia als despatxos i entre quatre. I això malgrat no sigui especialmente vell (54 anys). Però l’home s’ha fet políticament en una altra època, i té els tics i els vicis -i, si es vol, també algunes virtuds- de la política d’abans. Per això el seu paper necessàriament és de transició, i allò que vingui després d’ell pel cantó socialista és una gran incògnita… i no necessàriament quelcom millor.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*