buy windows 10 product key office 2016 product key office 2016 product key buy office 2016 product key
0

Ciutats

He llegit amb interès el llibre del professor de la Universitat de Hardvard Edward GlaesserEl triunfo de las ciudades”, una obra de referència en tot el que té relació amb les ciutats i  les polítiques urbanes. La tesi central del llibre és que les ciutats són un fenomen molt positiu, i que gràcies a elles ha tingut lloc el progrés de la humanitat. L’argument justificatiu és que el fet urbà permet i facilita el contacte i l’intercanvi de coneixements entre persones, la qual cosa propicia la creativitat i la innovació. Per cert, les noves tecnologies no estarien canviant aquesta lògica, ja que el contacte cara a cara continuaria essent fonamental.

D’altra banda, el llibre també defensa les ciutats (concretament, les ciutats denses) com la millor fórmula per tenir un planeta sostenible. És innegable que seria catastròfic que els països emergents -el creixement de la població dels quals és enorme- repliquessin el model que ha prosperat a Occident de ciutat difusa  -exemplaritzat pels ‘suburbis’ nord-americans o per les nostres urbanitzacions i barris residencials-. Però també a Europa els costos mediambientals de la dispersió urbana comencen a ser preocupants. Per aquest motiu, Glaesser advoca pel creixement vertical de les ciutats i per donar facilitats a la construcció. Coherentment, critica les normatives massa restrictives, perquè -al seu parer- encareixen el cost de l’habitatge i no fan altra cosa que desplaçar el problema.

En la visió del llibre, doncs, les ciutats són clarament més solució que no pas problema. Això no significa, però, que totes les ciutats rutllin igual de bé. En cada període històric trobem ciutats puixants i ciutats en decadència. La clau que explica aquesta desigual sort, segons Glaesser, està en les persones que hi ha al capdavant de cada ciutat, tant a nivell institucional -els Ajuntaments- com econòmic, cultural i cívic. Darrera tota gran ciutat hi ha un govern eficaç, una societat civil emprenedora i una ciutadania corresponsabilitzada. Abundància de petites empreses, diversificació econòmica i  presència de ciutadans formats són també fonamentals per a la prosperitat (“sense capital humà, no hi ha ciutat pròspera”, ens diu Glaesser). Les infraestructures físiques, en canvi, resulten ser més secundàries.

En un altre ordre de coses, el llibre examina com s’ho han fet les ciutats més exitoses (Nova York, Milà, Tokio, Boston, Vancouver, Dubai…) per a sortir-se’n  i excel·lir. Les fórmules són diverses: en uns casos, han apostat decididament pel talent; en altres (com en el cas de la ciutat-Estat de Singapur), han tingut la possibilitat de dissenyar polítiques econòmiques pròpies; algunes ciutats del món en desenvolupament, simplement han eliminat la corrupció i han garantit l’ordre i la seguretat jurídica -que no és poca cosa-; i certs municipis s’han especialitzat en oferir tota classe d’opcions d’oci i plaer.

Però res garanteix que l’èxit duri: sovint, els bons i els mals moments se succeeixen si la ciutat no és capaç de reinventar-se cada cop que l’entorn canvia. Recordem com el món urbà i pròsper de l’Imperi Romà va ser substituït per l’estancament rural de l’Edat Mitjana. O fixem-nos en els exemples de ciutats com Liverpool, Glasgow, Rotterdam o Vilnius, que són avui molt més petites del que foren en altres èpoques. Per no parlar de casos més extrems com Detroit (la “capital del motor” dels Estats Units): va passar de 1,85 milions d’habitants al 1950 a només 770.000 al 2008, el seu Ajuntament es va declarar en fallida, la taxa d’homicidis s’hi ha disparat i actualment un terç dels seus habitants viu en la misèria.

En canvi, altres ciutats han sabut fer el camí invers, i moltes han trobat solucions creatives i eficaces -que el llibre repassa- a problemes típics de les grans urbs, com la congestió, la delinqüència o la pobresa urbana.  En conclusió, hauríem d’aprendre de totes aquestes experiències d’èxit i de fracàs, tant les globals com les sectorials,  per a no repetir errors i per contra sí replicar encerts. I és que, com dic sovint: no cal reinventar la roda cada setmana, ni ensopegar tres vegades amb la mateixa pedra.

I Berga, què? No cal pas ser Glaesser per adonar-se que, tot i que som jurídicament ‘ciutat’, ens falta gruix: no tenim prou massa crítica -ni sumant-hi la comarca- per a segons què, i això explica per què anem curts de determinats serveis i iniciatives. Hauríem, doncs, de proposar-nos arribar a 20.000 habitants a mig termini. Vint mil és una xifra que no ens faria perdre el caliu de ‘població a escala humana’ que ens caracteritza, i en canvi ens proporcionaria força més oportunitats.

L’altra lliçó que podem extreure del llibre de Glaesser és que hem de frenar i revertir la fuga de talent que tradicionalment hem patit. Dedicarem tot un futur article sencer a aquesta idea.

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*