http://www.parajumpersbelgium.be https://www.parajumpersonlinesale.be http://www.canadagooseonsale.be http://www.troilus.es http://www.maclorry.be
0

Aprendre a deixar-se ajudar

Quan els pressupostos públics no arriben a tot arreu i les necessitats col.lectives no deixen de créixer, és lògic que ens plantegem si els ciutadans no hauríem d’implicar-nos més en els afers comuns de la comunitat i donar un cop de mà (addicional).  Això és, al menys, el que propugna el paradigma del govern relacional, que corresponsabilitza a tots (empreses, societat civil, la gent… junt a les administracions) del benestar i progrés dels territoris. El govern relacional, però, no és només una solució als problemes de caixa dels poders públics, sinó també una manera diferent d’organitzar la convivència col.lectiva (compartint el poder, el protagonisme i les càrregues) quan constatem que hi ha reptes inassolibles sense comptar amb la complicitat de les persones (reptes com el canvi climàtic, la seguretat ciutadana, el fracàs escolar… o el manteniment de les faroles -de seguida veureu per què-).

Tot això ve a tomb perquè no fa gaire he tingut una experiència que posa en evidència que el camí cap al govern relacional no serà pas fàcil i que, si més no, té un pre-requisit obligat: que l’autoritat de torn “es deixi” ajudar. Sorprenentment, no sempre passa. Us explico el cas.

Una de les faroles en qüestió

Les faroles del meu carrer estan en un estat lamentable: són velles i, per falta de manteniment, la pintura està caient i -el que és pitjor- tenen les tapes inferiors -d’accés als filaments-  desconjuntades, de forma que no seria estrany que algun dia alguna criatura massa curiosa hi prengués mal.

Davant aquest estat de coses, i tota vegada que l’Ajuntament de Berga ens va fer saber que, tot i que ser conscient que convindria, no podia canviar les faroles, alguns veïns del carrer vàrem oferir-nos a pintar-les, seguint les instruccions de colors i procediment que se’ns donessin, i assumint fins i tot el cost de la pintura, si calia. Ho teníem clar: o ho féiem nosaltres, o tenir les faroles arreglades aniria per molt llarg.

Doncs bé, el dictamen del tècnic municipal competent va ser que ni parlar-ne, perquè era una operació massa complexa i perillosa, que només podia dur  a terme personal qualificat.

Evidentment, davant aquesta resposta, vàrem contestar de seguida que, si era així, canviàvem la petició: ara passàvem a demanar que ho fes l’Ajuntament –amb personal qualificat, és clar-. Se’ns ha respost que no tenen res previst per a enguany.

Decebedor, oi? Com diu un company del veïnat: “ni fan, ni deixen fer”. I el problema continua sense resoldre’s, mentre que si s’hagués acollit el nostre oferiment, ja no hi seria. Per què, doncs, aquesta paradoxa que no és exclusiva de l’Ajuntament de Berga, sinó força estesa?

El problema comença amb unes normatives generals excessivament rigides i poc adequades als temps que vivim d’austeritats i urgències. La legislació està feta i s’aplica amb excés de zel. Les normatives procuren evitar qualsevol perill, i la causa és que aquells que les fan i aquells que les assessoren a vegades pateixen més del compte per nosaltres -recordeu que fins no fa pas tant no ens deixaven circular a 120km/hora per la C16 amenaçant-nos amb escenaris dantescos d’accidents i morts a cada cantonada-, i a vegades senzillament els agrada fer notar el seu poder: per a alguns, governar és prohibir. A més, sovint el que fan aquells que elaboren normes o resolen instàncies és simplement curar-se en salut (no fos cas que, si passés alguna cosa , se’ls demanessin comptes o calgués fins i tot indemnitzar algú).

D’altra banda, els arguments concrets sobre la pretesa ‘complexitat’ i ‘risc’ de pintar faroles són molt dèbils. Analitzem-ho:

– La ‘complexitat’ de la feina: potser sí que no qualsevol val per pintar (malgrat que molts ho fem tot sovint a casa nostra) ni es pot fer de qualsevol manera, però en el nostre cas això tenia fàcil solució: tenim un veí al carrer que és pintor profesional i que s’oferia a assessorar el treball. O també havíem plantejat la possibilitat que la feina la féssim els veïns guiats per un tècnic municipal.

– Els hipotètics riscs: l’electricitat enrampa i electrocuta, certament (malgrat la qual cosa encara no han  prohibit que a casa ens arreglem les avaries elèctriques domèstiques, de moment; qui sap si tot arribarà).Però potser la tasca de pintar es pot fer de dia i prèvia desconnexió de la llum pública de la zona. En tot cas, un cop més, el guiatge de la feina per part de professionals (el veí pintor o un tècnic municipal) minimitzaria aquests riscos.

Sigui com sigui, aquesta actitud municipal de no deixar-se ajudar no s’adiu amb uns temps en què l’administració ja no s’ho atrapa i en què, si no obté la col.laboració de la gent, dificilment se’n sortirà. Les normes s’han de flexibilitzar, doncs, i la seva aplicació també (i això val per les faroles de Berga, per les patrulles nocturnes dels pagesos de Lleida i pel menjar que veïns de Santa Coloma preparen per a la gent necessitada de la ciutat). Al final, o s’accepta la generositat dels ciutadans, o se’ls donen alternatives, o (a falta de les anteriors possibilitats) es genera rebuig i frustració.

NOTA: Aquest comentari, com tots els que es facin en aquest bloc, pot estar equivocat. Si és aquest el cas, agrairem que se’ns ho faci notar (de forma argumentada, és clar), i no tindrem cap problema per a admetre l’eventual error.

D’altra banda, hom pot simplement estar en desacord amb aquest comentari (per exemple, perquè un cregui que els ciutadans ja fem prou pagant els nostres impostos i no ens pertoca pintar res). Llavors estarem encantats de conèixer altres punts de vista i discutir-los. 

Deixa una resposta

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>


*